La família és on creixem, riem, plorem, vivim ...; podem trobar tants tipus de famílies com nens i nenes coneixem. Famílies compostes per un pare, una mare i una criatura o quatre fills o filles trucades nombroses, però si hi ha una mare o un pare li diem monoparental, i també ens trobem amb 2 pares o 2 mares amb fills i filles que poden ser biològics o adoptats .... si, és així tota una gamma de possibilitats i moltes més.
0 Comentarios
Post publicat al blog Historias de Gente Menuda del pediatre Mariano Olivero Tinc la impressió per moments que no estem deixant un món millor per als nostres fills. Les llargues jornades de treball, el mal descans, la necessitat de complir objectius laborals, la mala alimentació, la falta de temps ... tot això ens genera un gran estrès i perdem temps invalorable per estar amb els nostres fills, per estar amb ells, per ensenyar com podem viure sense destruir el planeta en què vivim. Els temes a xerrar amb els nostres fills són incomptables però voldria aturar-me avui en el nostre impacte mediambiental. Crec que podem començar parlant amb ells d'aquest tema posant l'exemple d'una caminada per la platja. Les nostres empremtes de trepitjades a la sorra, mut testimoni del nostre pas per la platja haurien de ser l'únic indicador de la nostra presència. Tan respectuós al medi ambient com una petjada d'un peu a la sorra que desapareix amb la primera onada. No obstant això anem a la platja amb ells i el panorama és tan diferent ... el nostre pas no deixa empremta sinó ferides, marques de la nostra absoluta manca de consciència de medi ambient, de la nostra manca de respecte pels nostres parells, per la nostra descendència. El teu fill veu com una cosa normal tot el que fem, per a ells els teus actes són l'exemple a seguir, aquests actes poden més que mil paraules, encara que et omplis la boca de missatges ecològics si els teus petits et veuen fer el contrari al que dius el efecte és doblement negatiu. D'una banda et imitaran i d'altra banda, si el teu discurs és contradictori amb el teu actuar perdràs credibilitat per als teus fills. Comencem a casa, ensenya als teus fills a reciclar, a cuidar l'aigua ... són petits passos per a un gran canvi. Gràcies Mariano per permetre'ns compartir! Una de les raons que més habitualment donen les mares a tot el món, per suspendre la lactància o introduir aliments complementaris precoçment, és que pensen que no tenen llet suficient o que la qualitat de la seva llet és dolenta. A vegades, són els parents, amics o agents de salut que suggereixen a la mare que pot no tenir llet suficient. Sembla que en totes les societats, la confiança de les mares en la seva capacitat per satisfer les necessitats dels seus fills es minen fàcilment.
Gairebé totes les mares poden produir llet suficient per a un o mes nens, per tal que el nen succioni eficaçment i prengui el pit tan sovint com ell vulgui. Fins i tot quan una mare percep que la seva llet és insuficient, habitualment el seu fill obté tota la llet que necessita, és excepcional que una mare no produeixi prou llet per alimentar el seu fill. La quantitat de llet que produeixen els pits està determinada per la quantitat que pren el nen, augmenta quan el nen pren més. Les mares que pensen que no tenen llet suficient necessiten l'ajuda i el suport d'una persona experta. A vegades, però, un nen realment no obté prou llet. Habitualment això es deu al fet que el nen no succiona prou, o no succiona eficaçment. Quan una mare nota que té poca llet, l'habitual és que es tracti d'algun dels casos següents:
Recomanacions:
La "pujada de la llet" varia molt d'una dona a una altra, en algunes pot sortir "a raig", mentre que en altres simplement goteja, ambdues situacions són normals. La major part dels problemes de la lactància es solucionen donant de mamar amb més freqüència. Si fas això durant dos o tres dies, la teva producció de llet augmentarà per adaptar-se a les necessitats del teu fill. Hi ha períodes en que el teu fill creixerà més ràpid i et demanarà de mamar amb més freqüència, dóna-li quan demani i produiràs la llet que el teu fill necessita. Mantingues una dieta sana i equilibrada, i beu tota l'aigua que necessitis d'acord al teu set. Procura estar el més tranquil · la i relaxada possible i aconsegueix el suport de la seva parella, família i amics. No li donis cap biberó, ja que no ho necessita! (Si tens dubtes parla amb el seu pediatre) COM SABER SI ESTÀ REBENT EL QUE NECESSITA? PES: En els primers quinze dies de vida, el normal és que el teu fill perdi una mica de pes. No et preocupis, no és que tinguis poca llet, és un procés normal de tots els nounats. Posa-ho a mamar cada vegada que vulgui, amb molta freqüència, com a mínim 8 vegades al dia, i veuràs com cada vegada produeixes més llet. Has de saber a més que la teva llet és tan bona com la de qualsevol altra dona, ja que no hi ha llets dolentes, i has de beure cada vegada que tinguis set, doncs estàs usant grans quantitats d'aigua per produir teva llet. La preocupació pel pes és molt freqüent entre les mares lactants, però en la majoria dels casos tot està funcionant bé i el nen està guanyant adequadament. Tingues en compte que: Les gràfiques de creixement que s'han d'utilitzar per valorar el pes i la talla són les de l'OMS, confeccionades a partir de nens alimentats òptimament al pit que són més adequades per valorar el creixement dels lactants. És important la valoració clínica del nen: el seu aspecte, vivacitat, si mulla 4-5 bolquers diaris, ... És més important la velocitat de creixement que el pes en un moment determinat. Guanys aproximades:
PIPI i CAQUES: Normalment els primers dies el teu fill mullarà 2 o 3 bolquers diaris. Al tercer o quart dia, una vegada que "pugi" la llet, mullarà un mínim de 4 o 5 bolquers al dia, si mullés menys bolquers o trobaràs que dorm tant que mama molt poques vegades al dia, has de consultar el pediatre, ja que possiblement hagis de augmentar el nombre de vegades que li dónes el pit. Els nounats defequen 4 o 5 vegades al dia, encara que de vegades arriben a les 10 vegades i altres fa caca 1 cop cada 2 dies, tot això està dintre de la normalitat. Les deposicions típiques d'un nen que pren el pit són grogues o verdoses i líquides. A partir dels 2 mesos, normalment defequen amb menor freqüència del que ho feien anteriorment, això només vol dir que el teu fill ho està absorbint tot i no deixa residus, però no és restrenyiment perquè les deposicions continuen sent toves encara que només faci cada 2, 3, 7 o 20 dies. No serveix de res i pot ser perjudicial el estimular el culet amb llumins, termòmetres, cues de fulles de gerani, supositoris de glicerina, ... Tampoc cal donar-los infusions laxants ni sucs de diverses fruites. Els estímuls fabriquen gent restreta que depèn que li toquin l'anus per defecar i les infusions i sucs acaben abans amb la lactància, ja que a més suc, menys mamen i el pit fabrica menys llet. www.lactamos.com El post-naixement dura 3 anys, segons la fisioteràpia obstètrica, i es divideix en 4 etapes diferents, les quals tindran una durada i un tractament diferents.
La primera etapa és la del POST-NAIXEMENT IMMEDIAT en la qual està indicada l’utilització de la faixa bota-lumbota, la realització d’exercicis circulatoris i respiratoris, donar importància al repòs, a les cures vulvars i a l’educació perinatal, i iniciar la lactància materna. A la segona etapa, la FASE CONJUNTIVA, comença la regeneració dels teixits, per aquest motiu seria adient establir una alimentació proteica i rica en minerals i vitamines. D’altra banda, seria convenient afavorir l’alletament, realitzar postures hipopressives i progressivament els hipopressius, seguir amb repòs i exercicis circulatoris, i privilegiar les carícies clitorianes, vulvars i perineals, més que la penetració vaginal. Durant aquesta fase poden aparèixer una sèrie de símptomes que caldrien ser tractats, com són : la vulvodínia (inflamació i dolor vulvar), dificultats en la lactància materna, dolències a nivell dels pits, limfangitis (consultar amb la llevadora), i disparèunies (dolors a les relacions sexuals). La tercera etapa, la FASE MUSCULAR, dóna pas a la reconstrucció de la musculatura del sòl pelvià. És aconsellable una revisió de fisioteràpia uroginecològica amb la finalitat de fer un balanç de la postura i un balanç global del post-naixement, així com donar les pautes de prevenció o de tractament en cas necessari, i consells sobre la sexualitat. És possible que els problemes de la segona etapa apareguin durant la muscular. La quarta etapa és el PERÍODE TARDÀ; aquí pot existir algun problema del sòl pelvià, com ara : obertura vulvo-vaginal (la vagina oberta), disparèunia (dolor a les relacions sexuals), hiposensibilitat sexual (disminució de sensibilitat a les relacions sexuals), incontinència fecal o de gasos (petites fugues de femta o dèficit de control de gasos), estrenyiment distal (dificultat per evacuar la femta), incontinència urinària (petites pèrdues d’orina), urgència miccional (ganes d’orinar sovint i poques quantitats). El correcte seguiment de cada etapa ajudarà a una millor recuperació del sòl pelvià i previndrà de qualsevol patologia. Tots aquests problemes es poden tractar, essent reversibles en major o menor grau depenent de l’estat de les estructures i del temps que fa que la dona es troba en aquesta situació. Està a les vostres mans escollir entre PREVENIR o CURAR. Mireia Valls La meva nena ja és aquí! "Ai la meva nena!" Va ser el que vaig dir quan la vaig veure néixer i la vaig abraçar al meu pit ... Quant temps esperant, estimant .. El dimecres 17 d'Abril a les 04:10 vaig parir a Blanca, ella, el meu cos, la pròpia vida em van ajudar a donar a llum. Va ser un intens i preciós part a casa, acompanyat amb molt d'amor i respecte per la seva pare i per un equip fantàstic de professionals. Gràcies Kike i gràcies Néixer a casa! Dia a dia anem pintant juntes aquest llenç en blanc que preparem durant l'embaràs. Ara tot és nou, diferent ... està per construir. Vull agrair a totes aquestes dones que m'han acompanyat durant l'embaràs. Aquesta energia potent, pròpia de la nostra condició, necessària per al meu camí cap a la maternitat. Tots aquestes trobades, converses, sessions de ioga, sinceritat, experiències ... que important és reunir-nos i compartir! Als meus companyes de Moltpekes, que magnífiques professionals i persones, dones, mares, amigues .. emprenedores, lluitant pel que creuen, per el que els agrada i sobretot intentant conciliar aquesta vida laboral amb les seves famílies, els seus petits ... Desitjo seguir teniéndoos prop! I que dir-vos de Blanca, preciosa, sensible, .. mamant mentre escric ... la seva careta rodona plena de llet per les galtes ... enamorant més cada dia que pas amb ella .. petons, Esther La pèrdua de control de gasos és una realitat. Hi ha diverses causes que cursen amb incontinència de gasos, però una de les principals és el part.
Els mecanismes de continència a nivell rectal els desencadenen el bon to dels esfínters anals i del múscul puborectal, la bona col·locació del coccis i els reflexes esfinterians que es produeixen quan arriba aire, líquid o femta al recte. En el moment del naixement del nostre fill, el coccis realitza un moviment cap enrere amb la finalitat d’obrir l’estret inferior de la pelvis i afavorir la sortida del nen. A vegades, degut a la pressió del nen i a altres factors externs, el coccis pot quedar bloquejat en aquesta posició, amb la qual cosa, la musculatura del sòl pelvià es veurà afectada i restarà en un estat d’estirament constant on els esfínters es mantindran en situació d’obertura. En un principi els esfínters lluitaran per contraure’s i tancar-se,però si això perdura en el temps, apareixerà deficiència del to dels esfínters traduint-se en una obertura dels mateixos. La incontinència de gasos és la de menor grau, seguida per la incontinència fecal de líquids, i en major severitat, la incontinència fecal de sòlids. Aquests problemes coloproctològics tenen tractament, ja sigui simptomàtic, curatiu o preventiu. Com més temps es convisqui amb la incontinència, més complicada serà la recuperació. Una bona prevenció és la de valorar i tractar la mobilitat del coccis passats pocs dies del part, així s’evita que quedi fixat en una mala posició. Mireia Valls Arriba el moment de la visita al pediatre, i moltes famílies ho viuen com una experiència traumàtica: arribar, entrar, desvestir ràpidament el nen mentre la infermera i/o el pediatre ens fan preguntes i gairebé ni ens miren, revisar-lo amb presses encara que plori, preguntar enmig dels plors encara que ni tan sols arribem a sentir la resposta (de vegades ni tan sols hi ha resposta digna de ser sentida)… i tot això en 5 o 10 minuts!!!
Després de veure i sentir situacions i relats d’aquest tipus, la pregunta és: per què va una família al pediatre? Què esperem d’aquesta visita? Com hauria de ser? I, responent aquests interrogants, molts de nosaltres arribem a la conclusió que no és aquest tipus d’assistència la que volem oferir a aquelles famílies, que no és això el que esperen de nosaltres, el que han vingut a cercar. Vénen confiant-nos el més valuós que tenen, els seus fills, i així és com ho hem de veure. Afortunadament un nen poques vegades estarà greument malalt, però en canvi sí necessitarà trobar-se en un ambient “familiar” i distès, on pugui moure’s lliurement i on els seus pares se sentin còmodes i continguts davant de la infinitud d’interrogants que sovint se’ls planteja. És possible que no puguem respondre a vàries d’aquestes qüestions, i aquest també és el nostre repte: reconèixer les nostres limitacions, no pretendre donar resposta a cada pregunta, saber-nos igual d’humans i comprendre que la nostra funció és acompanyar, informar, orientar, però no prendre decisions ni molt menys jutjar el model de criança que cada família escull. És cert que hi ha algunes qüestions purament mèdiques, científiques, en les quals potser com a professionals de la salut puguem tenir recomanacions més encertades que el simple sentit comú, i és important oferir aquesta informació amb coneixement i actualització per tal de posar-la a l’abast de qui la necessiti, especialment en els casos de malalties potencialment greus. Però no és la nostra funció indicar si el nen ha de dormir sol o amb els seus pares, si ha de menjar en una trona o a la falda de la seva mare… Podem donar pautes de collit segur, normes d’orientació sobre alimentació saludable, però la resta es decideix de portes cap endins, i probablement qualsevol opinió nostra al respecte tindrà més a veure amb una consideració personal que amb algun fonament científic. Per tant, és millor abstenir-se o, almenys, deixar clar que allò que estem dient es basa tan sols en la nostra experiència o en el nostre punt de vista. Si la visita al pediatre l’orientem especialment cap a l’educació en la salut i la prevenció, donant pautes per al reconeixement dels problemes però realitzant les intervencions estrictament necessàries, donant-nos la possibilitat de conèixer la família integralment en un ambient de tranquil·litat i seguretat, amb temps, i centrada en el benestar del nen i el seu entorn, segurament serà molt més beneficiosa per a la família i per a nosaltres mateixos. L’objectiu és donar la informació i orientació necessàries per permetre a la família (especialment als pares) adquirir confiança en les capacitats i instints propis i en els dels seus nens, i sentir-se segurs i autònoms en la presa de decisions que la responsabilitat de ser pares implica, evitant la dependència d’indicacions o consells aliens tan comú avui dia. Per a molts pot resultar un repte massa difícil d’assolir, perquè implica replantejar-se la manera de “fer pediatria”, però com a professional i com a mare crec que val la pena intentar-ho! Avui és el dia de la dona treballadora. Sóc dona, mare i com totes, treballadora. Per què coneixeu alguna mare que no treballi? Un altre tema és que sigui una feina remunerada amb diners però feina tenim per parar un tren, oi?
Avui però em vull centrar en els efectes col·laterals de quan les mares marxem a treballar i tenim nadons a casa. I de com podem gestionar l’angoixa per separació. Per desgràcia la baixa per maternitat en aquest país només dura aproximadament 4 mesos, Hi ha qui els pot allargar amb vacances, hores de lactància i altres permisos però arriba un moment, normalment abans de l’any en què la mare s’ha de reincorporar a la seva feina. Per a moltes això pot implicar moltes emocions diferents, felicitat per gaudir d’una estona i una ocupació diferent a la de mama-cuidadora, satisfacció per recuperar el seu rol professional, tristor per separar-se del seu petit, ansietat, culpa i patiment per si estarà bé sense ella... en fí, una barreja estranya que a vegades costa de pair. I al nadó? Què li passa? Doncs depenent de l’edat que tingui i el moment evolutiu en què es trobi pot patir més o menys. Cal tenir en compte que per a ell/a la seva mare segurament ha estat la persona que més cura n’ha tingut. Inclús s’ha passat un bon temps pensant-se i sentint-se que era una part més de la seva mare! No entén ni d’hores, ni permisos, ni feines... i arriba un moment, al voltant dels 8 mesos en què si no veu a la seva mare se sent en perill perquè la seva garantia de supervivència no hi és. És llavors quan apareix l’angoixa per la separació de la mare. El bebé pot plorar desconsoladament, deixar de menjar, dormir moltes hores seguides, està trist i apàtic... es passa l’estona esperant a la mare i quan la veu la vitalitat i la felicitat poden omplir-lo de nou o pot plorar de nou trist per l’estona que ha passat. Hi ha bebés que fins i tot es neguen a menjar fins que no torna la mare (encara que se li estigui oferint la meteixa llet de la mare!). Cal saber en aquests casos que no passa res... quan la mare torna el bebé s’hi enganxarà i menjarà tot el que no ha menjat durant el dia. Això si, no ens estranyem si a la nit ens reclama molt més. Com passi el bebé el temps que estigui sense la seva mare és molt variable però hi ha algunes coses que es poden fer per tal d’ajudar-lo a ell i a nosaltres mateixes a gestionar aquestes separacions:
Pot ser difícil conciliar vida personal i professional però l’esforç paga la pena. Així que dones, mares o no mares, que tingueu un molt bon dia! Elena Angulo Quan una dona embarassada va a fer el seguiment del seu embaràs sap que li prendran la pressió, la pesaran i li explicaran, segurament ajudant-se d’un “carnet de l’embarassada”, quines són les proves que caldrà fer durant els propers mesos. Quan ja hagi parit, depenent de com hagi anat el part li faran unes cures o unes altres. Però hi ha un altre seguiment que valdria la pena fer i és l’emocional. A quantes els demanen com se senten? Si estan estressades, si estan tristes o si el seu estat d’ànim sembla que s’hagi pujat a una muntanya russa?. L’embaràs, el part i el post part són períodes d’una gran intensitat emocional en què generalment es creen unes expectatives poc realistes sobre com s’ha de sentir una dona. Sovint, les mares s’agobien perquè creuen que s’han de sentir sempre felices, amb un amor infinit i instintiu envers el seu fill i la realitat pot distar molt d’aquest núvol ensucrat. Les dones embarassades i acabades de parir poden sentir-se infinitament felices i enamorades del seu bebè si, però també poden sentir-se tristes, angoixades, enfadades, indiferents, esgotades, enrabiades, agobiades... I tenen tot el dret a sentir tot això i més. Són persones, que senten i a més ho fan amb molta intensitat (els canvis hormonals hi col·laboren) i la nova vida que porten dins seu o que ja ha sortit pot arribar a ser molt molesta. Si, si, molesta. Pot provocar vòmits, marejos, dolors a les costelles, ciàtica, insomni, dolor, frustració... i molt més. I per desgràcia, aquesta diferència entre la realitat i les expectatives creades poden fer que les mares se sentin culpables, tristes, desorientades i fins i tot, poden arribar a pensar que no són les bones mares que s’esperava. I en el pitjor dels casos, sentir-se tant avergonyides que fins i tot no ho volen dir o reconèixer, de manera que moltes no demanen l’ajuda que tant necessiten. És normal que durant aquests processos les emocions variïn ràpidament i que se senti amb intensitat (i que per tant, es plori amb un anunci o fins i tot, sense cap motiu aparent). És normal que a més de les emocions positives n’apareguin de negatives i entre tots (dones, parelles, família, professionals mèdics i societat) hem d’ajudar a identificar-les, acceptar-les i gestionar-les. El problema no està en sentir-se trista sino en no entendre d’on ve aquesta tristor, rebutjar-la i en no saber què es pot fer per sentir-se millor. La tristor coneguda com a baby blues que apareix després del part pot afectar fins al 50% de les dones i sol desaparèixer en qüestió de pocs dies o setmanes. La depressió post part però afecta a una de cada 10 dones i té una simptomatologia més greu i duradora. Desesperança, pèrdua del plaer, esgotament, alteracions del son i la gana, sentiment de culpabilitat, pèrdua d’interès pel nadó... són alguns dels símptomes. Pot arribar a durar mesos o fins i tot anys si no es tracta. Cal saber que la depressió post part pot afectar a qualsevol dona, però encara és més important saber que aquesta situació és temporal (amb l’ajuda adequada) . Cap dona té perquè passar sola per això i el seu entorn (parella, família, amistats...) i els professionals encarregats del protocol de seguiment (ginecòlegs, llevadores i pediatres) són potencials detectors d’aquestes situacions. I aquests últims haurien de poder tenir el temps i els recursos necessaris per a avaluar l’estat emocional de la mare i derivar en cas de necessitat a un professional especialitzat que pugui ajudar-la a gestionar les seves emocions i a recuperar l’energia. Els psicòlegs especialitzats, els grups de criança, el compartir amb altres mares, els tallers d’educació i gestió emocional, la lactància materna... són factors de protecció i de suport importantíssims en aquestes situacions. I poden ser el camí per a viure una maternitat sana i estable emocionalment. Elena Angulo. Psicòloga clínica. MOLTPEKES Aquests mocs enganxosos, aquosos, espessos, de diferents colors ... grocs, transparents, verds ... que obstrueixen el nas, es colen per la gola, no deixen dormir els nostres infants. Els mocs que intentem combatre amb múltiples dispositius com la pera succionadora de mocs, aspiradors ... i xarops mucolítics, antitussígens, fluïdificants i expectorants ... que no han demostrat cap eficàcia.
Tècnicament, aquests mocs són la manifestació de les infeccions de les vies respiratòries superiors i resulten de la infecció per múltiples virus que ens afecten a diferents èpoques de l'any. L'assistència a guarderia augmenta la freqüència d'afeccions de vies respiratòries agudes. La infecció més comuna és el refredat comú o refredat de vies altes, que es contagia a través de les mans i contacte estret amb les persones malaltes. Els seus símptomes: l'obstrucció nasal, mucositat, tos i de vegades febre, són el quadre típic que li dóna als nens l'àlies de "mocosos". Mocosos ... és una etapa de la vida dels nostres infants. Deixem que madurin, ells i els mocs. Aliats, perquè els virus posen a prova el sistema immune dels nostres nens, els fan més forts, estimulen una resposta visible en part per aquest conjunt de símptomes molestos que els nostres nens han de passar i els pares han amb paciència i afecte tractar d'alleujar i no suprimir. Comptem amb variades opcions per alleujar aquests símptomes: es recomanen rentats nasals amb sèrum salí hipertònic o aigua marina i hidratació abundant. També podem recórrer als medicaments tradicionals, homeopàtics, lopàtics ... per tal d'alleujar els símptomes en els nens i moltes vegades als pares que ho passen malament, no descansen, no dormen i han de seguir endavant. La tasca no és fàcil. Però, sobretot, paciència i afecte són la millor recepta. Hilda |
AuthorEsther y Paula Archives
Agosto 2015
Categories |
|
|
Canal RSS
