moltpekes
Segueix-nos
  • Català
    • Qui som
    • Què oferim?
    • Blog
    • Contacte
    • Opcions de consulta
  • Castellano
    • Quienes somos
    • Que ofrecemos
    • Blog
    • Contacto
    • Opciones de consulta

Gasos: realitat o ficció

4/19/2013

0 Comentarios

 
La pèrdua de control de gasos és una realitat. Hi ha diverses causes que cursen amb incontinència de gasos, però una de les principals és el part.

Els mecanismes de continència a nivell rectal els desencadenen el bon to dels esfínters anals i del múscul puborectal, la bona col·locació del coccis i els reflexes esfinterians que es produeixen quan arriba aire, líquid o femta al recte. En el moment del naixement del nostre fill, el coccis realitza un moviment cap enrere amb la finalitat d’obrir l’estret inferior de la pelvis i afavorir la sortida del nen. A vegades, degut a la pressió del nen i a altres factors externs, el coccis pot quedar bloquejat en aquesta posició, amb la qual cosa, la musculatura del sòl pelvià es veurà afectada i restarà en un estat d’estirament constant on els esfínters es mantindran en situació d’obertura. En un principi els esfínters lluitaran per contraure’s i tancar-se,però si això perdura en el temps, apareixerà deficiència del to dels esfínters traduint-se en una obertura dels mateixos.

La incontinència de gasos és la de menor grau, seguida per la incontinència fecal de líquids, i en major severitat, la incontinència fecal de sòlids. Aquests problemes coloproctològics tenen tractament, ja sigui simptomàtic, curatiu o preventiu. Com més temps es convisqui amb la incontinència, més complicada serà la recuperació.

Una bona prevenció és la de valorar i tractar la mobilitat del coccis passats pocs dies del part, així s’evita que quedi fixat en una mala posició.


Mireia Valls
                                                                                                                                                   
0 Comentarios

LA VISITA AL PEDIATRE!

4/9/2013

0 Comentarios

 
Arriba el moment de la visita al pediatre, i moltes famílies ho viuen com una experiència traumàtica: arribar, entrar, desvestir ràpidament el nen mentre la infermera i/o el pediatre ens fan preguntes i gairebé ni ens miren, revisar-lo amb presses encara que plori, preguntar enmig dels plors encara que ni tan sols arribem a sentir la resposta (de vegades ni tan sols hi ha resposta digna de ser sentida)… i tot això en 5 o 10 minuts!!!

Després de veure i sentir situacions i relats d’aquest tipus, la pregunta és: per què va una família al pediatre? Què esperem d’aquesta visita? Com hauria de ser?

I, responent aquests interrogants, molts de nosaltres arribem a la conclusió que no és aquest tipus d’assistència la que volem oferir a aquelles famílies, que no és això el que esperen de nosaltres, el que han vingut a cercar. Vénen confiant-nos el més valuós que tenen, els seus fills, i així és com ho hem de veure.

Afortunadament un nen poques vegades estarà greument malalt, però en canvi sí necessitarà trobar-se en un ambient “familiar” i distès, on pugui moure’s lliurement i on els seus pares se sentin còmodes i continguts davant de la infinitud d’interrogants que sovint se’ls planteja. És possible que no puguem respondre a vàries d’aquestes qüestions, i aquest també és el nostre repte: reconèixer les nostres limitacions, no pretendre donar resposta a cada pregunta, saber-nos igual d’humans i comprendre que la nostra funció és acompanyar, informar, orientar, però no prendre decisions ni molt menys jutjar el model de criança que cada família escull.

És cert que hi ha algunes qüestions purament mèdiques, científiques, en les quals potser com a professionals de la salut puguem tenir recomanacions més encertades que el simple sentit comú, i és important oferir aquesta informació amb coneixement i actualització per tal de posar-la a l’abast de qui la necessiti, especialment en els casos de malalties potencialment greus. Però no és la nostra funció indicar si el nen ha de dormir sol o amb els seus pares, si ha de menjar en una trona o a la falda de la seva mare… Podem donar pautes de collit segur, normes d’orientació sobre alimentació saludable, però la resta es decideix de portes cap endins, i probablement qualsevol opinió nostra al respecte tindrà més a veure amb una consideració personal que amb algun fonament científic. Per tant, és millor abstenir-se o, almenys, deixar clar que allò que estem dient es basa tan sols en la nostra experiència o en el nostre punt de vista.

Si la visita al pediatre l’orientem especialment cap a l’educació en la salut i la prevenció, donant pautes per al reconeixement dels problemes però realitzant les intervencions estrictament necessàries, donant-nos la possibilitat de conèixer la família integralment en un ambient de tranquil·litat i seguretat, amb temps, i centrada en el benestar del nen i el seu entorn, segurament serà molt més beneficiosa per a la família i per a nosaltres mateixos.

L’objectiu és donar la informació i orientació necessàries per permetre a la família (especialment als pares) adquirir confiança en les capacitats i instints propis i en els dels seus nens, i sentir-se segurs i autònoms en la presa de decisions que la responsabilitat de ser pares implica, evitant la dependència d’indicacions o consells aliens tan comú avui dia.

Per a molts pot resultar un repte massa difícil d’assolir, perquè implica replantejar-se la manera de “fer pediatria”, però com a professional i com a mare crec que val la pena intentar-ho!
0 Comentarios
    Imagen

    Author

    Esther y Paula 

    Archives

    Agosto 2015
    Febrero 2015
    Junio 2013
    Mayo 2013
    Abril 2013
    Marzo 2013
    Febrero 2013
    Octubre 2012
    Septiembre 2012
    Junio 2012
    Mayo 2012
    Abril 2012
    Marzo 2012

    Categories

    Todo

    Canal RSS

Con tecnología de Crea tu propio sitio web con las plantillas personalizables.