Arriba el moment de la visita al pediatre, i moltes famílies ho viuen com una experiència traumàtica: arribar, entrar, desvestir ràpidament el nen mentre la infermera i/o el pediatre ens fan preguntes i gairebé ni ens miren, revisar-lo amb presses encara que plori, preguntar enmig dels plors encara que ni tan sols arribem a sentir la resposta (de vegades ni tan sols hi ha resposta digna de ser sentida)… i tot això en 5 o 10 minuts!!!
Després de veure i sentir situacions i relats d’aquest tipus, la pregunta és: per què va una família al pediatre? Què esperem d’aquesta visita? Com hauria de ser?
I, responent aquests interrogants, molts de nosaltres arribem a la conclusió que no és aquest tipus d’assistència la que volem oferir a aquelles famílies, que no és això el que esperen de nosaltres, el que han vingut a cercar. Vénen confiant-nos el més valuós que tenen, els seus fills, i així és com ho hem de veure.
Afortunadament un nen poques vegades estarà greument malalt, però en canvi sí necessitarà trobar-se en un ambient “familiar” i distès, on pugui moure’s lliurement i on els seus pares se sentin còmodes i continguts davant de la infinitud d’interrogants que sovint se’ls planteja. És possible que no puguem respondre a vàries d’aquestes qüestions, i aquest també és el nostre repte: reconèixer les nostres limitacions, no pretendre donar resposta a cada pregunta, saber-nos igual d’humans i comprendre que la nostra funció és acompanyar, informar, orientar, però no prendre decisions ni molt menys jutjar el model de criança que cada família escull.
És cert que hi ha algunes qüestions purament mèdiques, científiques, en les quals potser com a professionals de la salut puguem tenir recomanacions més encertades que el simple sentit comú, i és important oferir aquesta informació amb coneixement i actualització per tal de posar-la a l’abast de qui la necessiti, especialment en els casos de malalties potencialment greus. Però no és la nostra funció indicar si el nen ha de dormir sol o amb els seus pares, si ha de menjar en una trona o a la falda de la seva mare… Podem donar pautes de collit segur, normes d’orientació sobre alimentació saludable, però la resta es decideix de portes cap endins, i probablement qualsevol opinió nostra al respecte tindrà més a veure amb una consideració personal que amb algun fonament científic. Per tant, és millor abstenir-se o, almenys, deixar clar que allò que estem dient es basa tan sols en la nostra experiència o en el nostre punt de vista.
Si la visita al pediatre l’orientem especialment cap a l’educació en la salut i la prevenció, donant pautes per al reconeixement dels problemes però realitzant les intervencions estrictament necessàries, donant-nos la possibilitat de conèixer la família integralment en un ambient de tranquil·litat i seguretat, amb temps, i centrada en el benestar del nen i el seu entorn, segurament serà molt més beneficiosa per a la família i per a nosaltres mateixos.
L’objectiu és donar la informació i orientació necessàries per permetre a la família (especialment als pares) adquirir confiança en les capacitats i instints propis i en els dels seus nens, i sentir-se segurs i autònoms en la presa de decisions que la responsabilitat de ser pares implica, evitant la dependència d’indicacions o consells aliens tan comú avui dia.
Per a molts pot resultar un repte massa difícil d’assolir, perquè implica replantejar-se la manera de “fer pediatria”, però com a professional i com a mare crec que val la pena intentar-ho!
Després de veure i sentir situacions i relats d’aquest tipus, la pregunta és: per què va una família al pediatre? Què esperem d’aquesta visita? Com hauria de ser?
I, responent aquests interrogants, molts de nosaltres arribem a la conclusió que no és aquest tipus d’assistència la que volem oferir a aquelles famílies, que no és això el que esperen de nosaltres, el que han vingut a cercar. Vénen confiant-nos el més valuós que tenen, els seus fills, i així és com ho hem de veure.
Afortunadament un nen poques vegades estarà greument malalt, però en canvi sí necessitarà trobar-se en un ambient “familiar” i distès, on pugui moure’s lliurement i on els seus pares se sentin còmodes i continguts davant de la infinitud d’interrogants que sovint se’ls planteja. És possible que no puguem respondre a vàries d’aquestes qüestions, i aquest també és el nostre repte: reconèixer les nostres limitacions, no pretendre donar resposta a cada pregunta, saber-nos igual d’humans i comprendre que la nostra funció és acompanyar, informar, orientar, però no prendre decisions ni molt menys jutjar el model de criança que cada família escull.
És cert que hi ha algunes qüestions purament mèdiques, científiques, en les quals potser com a professionals de la salut puguem tenir recomanacions més encertades que el simple sentit comú, i és important oferir aquesta informació amb coneixement i actualització per tal de posar-la a l’abast de qui la necessiti, especialment en els casos de malalties potencialment greus. Però no és la nostra funció indicar si el nen ha de dormir sol o amb els seus pares, si ha de menjar en una trona o a la falda de la seva mare… Podem donar pautes de collit segur, normes d’orientació sobre alimentació saludable, però la resta es decideix de portes cap endins, i probablement qualsevol opinió nostra al respecte tindrà més a veure amb una consideració personal que amb algun fonament científic. Per tant, és millor abstenir-se o, almenys, deixar clar que allò que estem dient es basa tan sols en la nostra experiència o en el nostre punt de vista.
Si la visita al pediatre l’orientem especialment cap a l’educació en la salut i la prevenció, donant pautes per al reconeixement dels problemes però realitzant les intervencions estrictament necessàries, donant-nos la possibilitat de conèixer la família integralment en un ambient de tranquil·litat i seguretat, amb temps, i centrada en el benestar del nen i el seu entorn, segurament serà molt més beneficiosa per a la família i per a nosaltres mateixos.
L’objectiu és donar la informació i orientació necessàries per permetre a la família (especialment als pares) adquirir confiança en les capacitats i instints propis i en els dels seus nens, i sentir-se segurs i autònoms en la presa de decisions que la responsabilitat de ser pares implica, evitant la dependència d’indicacions o consells aliens tan comú avui dia.
Per a molts pot resultar un repte massa difícil d’assolir, perquè implica replantejar-se la manera de “fer pediatria”, però com a professional i com a mare crec que val la pena intentar-ho!
Canal RSS
